Imagina algú que sempre ha gaudit del formatge curat, d’una copa de vi o d’unes anxoves sense cap problema. De sobte, després de començar un tractament nou, aquests mateixos aliments li provoquen mal de cap, envermelliment de la cara o molèsties digestives. S’ha tornat intolerant d’un dia per l’altre? No necessàriament. De vegades l’explicació és un tercer convidat a taula: un medicament.
La histamina és una molècula que el nostre cos fabrica i que també arriba amb el menjar. En condicions normals, la histamina dels aliments es degrada de pressa a l’intestí gràcies a un enzim anomenat diaminooxidasa (DAO). Quan la quantitat d’histamina supera la capacitat de la DAO per eliminar-la, apareixen símptomes que imiten una reacció al·lèrgica: és el que coneixem com a intolerància a la histamina (Maintz i Novak, 2007). La pregunta d’aquest article és concreta i molt pràctica: poden alguns fàrmacs reduir aquesta capacitat de la DAO i, amb ella, la nostra tolerància?
Alguns medicaments podrien influir en l’equilibri de la histamina, però l’evidència és desigual: sòlida per a uns quants, molt feble per a molts altres. Aquest article t’ajuda a distingir-los, sense alarmismes i sense llistes negres tancades.
La DAO no depèn únicament de la genètica
És habitual pensar en la intolerància a la histamina com una cosa purament genètica, com si fos una condició fixa amb la qual es neix. La genètica hi influeix —hi ha variants del gen AOC1 associades a una activitat menor de la DAO—, però només és una part de la història (revisió sobre maneig dietètic de la intolerància a la histamina, Int J Mol Sci, 2025).
L’activitat de la DAO és més aviat dinàmica: pot pujar i baixar al llarg de la vida segons diferents factors. Entre aquests destaquen la integritat de la mucosa intestinal (és a l’intestí on es produeix la major part d’aquest enzim), certes malalties digestives amb inflamació o dany de la paret intestinal, l’alcohol i també alguns medicaments (Maintz i Novak, 2007; revisió sobre aplicació clínica de la DAO, Catalysts, 2023).
Aquesta idea és alliberadora i alhora exigent. Alliberadora, perquè significa que la tolerància pot canviar i de vegades millorar quan es corregeix allò que la estava deteriorant. Exigent, perquè obliga a mirar el context complet de la persona —el seu intestí, els seus hàbits, el seu tractament— en comptes de buscar un únic culpable.
Com podria un medicament empitjorar els símptomes?
Quan es diu que un fàrmac «afecta la histamina», en realitat s’estan barrejant mecanismes molt diferents. Convé separar-los, perquè no tots apunten a la DAO ni es tracten igual. La literatura descriu, com a mínim, cinc vies possibles.
La primera i més directa és inhibir la DAO: la molècula del fàrmac frena l’enzim i la histamina es degrada pitjor. La segona és lesionar o inflamar la mucosa intestinal, just on es fabrica la DAO; si el «taller» es fa malbé, la producció baixa. La tercera és afavorir l’alliberament d’histamina des de les cèl·lules que l’emmagatzemen (mastòcits i basòfils): aquí el problema no és que es degradi malament, sinó que se n’allibera de més. La quarta és interferir en altres rutes de metabolització d’amines, sumant càrrega al sistema.
I n’hi ha una cinquena, clau per no confondre’s: un medicament pot produir símptomes semblants als de la intolerància a la histamina —mal de cap, envermelliment, molèsties digestives— per mecanismes que no tenen res a veure amb la histamina ni amb la DAO. Distingir aquesta situació és essencial, perquè aquí retirar histamina de la dieta o prendre DAO oral no servirà de res.
Què mostra realment l’evidència experimental
Aquí és on el rigor importa. Bona part de les llistes que circulen de «fàrmacs que bloquegen la DAO» prové de recopilacions antigues i d’estudis de qualitat diversa. Un treball experimental rellevant va posar a prova, al laboratori (in vitro), l’efecte de nombrosos fàrmacs sobre la DAO humana (Leitner et al., 2014). Els resultats van ser reveladors.
Alguns compostos van inhibir l’enzim amb força —la cloroquina (un antipalúdic) i l’àcid clavulànic (que acompanya l’amoxicil·lina) van superar el 90 % d’inhibició—. D’altres van mostrar un efecte moderat, al voltant del 50 %, com la cimetidina (un antiàcid) i el verapamil (un fàrmac cardiovascular). Un tercer grup (isoniazida, metamizol, acetilcisteïna, amitriptilina) va rondar el 20 %, i uns quants més van quedar per sota. I una dada molt il·lustrativa: l’ibuprofèn, que apareix en incomptables llistes divulgatives, no va mostrar inhibició en aquest assaig, igual que la ciclofosfamida.
Ara bé, cal llegir aquests números amb cap. Són mesures in vitro, amb concentracions fixes en un tub d’assaig, que no reflecteixen automàticament el que passa a l’intestí d’una persona a les dosis habituals. Els mateixos autors assenyalen que fins i tot inhibicions de l’ordre del 20–30 % podrien tenir rellevància en algú que ja parteix d’una DAO baixa, però això és una hipòtesi a valorar, no una certesa clínica. Dit d’una altra manera: aquest tipus d’estudis serveix per ordenar sospites, no per etiquetar fàrmacs com a perillosos.
Els estudis més recents reforcen aquesta prudència i, de vegades, desmunten sospites heretades. En analitzar psicofàrmacs usats en fibromiàlgia (sertralina, pregabalina, paroxetina, alprazolam, lorazepam), la majoria no va inhibir la DAO; només el citalopram la va reduir en l’assaig directe a dosis altes, però no quan es va provar en models de cèl·lula intestinal i de metabolisme hepàtic (estudi en fibromiàlgia, J Clin Med, 2024). I dos estimulants per al TDAH —metilfenidat i lisdexamfetamina— no només no van frenar l’enzim, sinó que van tendir a augmentar-ne l’expressió (estudi en TDAH, J Clin Med, 2023). La lliçó és clara: no es pot donar per fet que un fàrmac inhibeix la DAO només perquè figuri en una llista.
No totes les llistes de «bloquejadors de la DAO» són fiables
Quan llegeixis que un medicament «bloqueja la DAO», la pregunta més útil no és és a la llista?, sinó d’on surt aquesta afirmació? No és el mateix una dada obtinguda en persones, que una en animals, que una en tub d’assaig… o que una frase repetida sense font. La taula següent ordena la informació segons la qualitat de l’evidència, no segons com de «perillós» soni el fàrmac.
Aquest enfocament explica per què no publiquem cap «llista negra» tancada. La revisió experimental disponible conclou que, malgrat el gran nombre de fàrmacs que se solen incloure en aquestes recopilacions, per a molts d’ells l’evidència directa és escassa, prové d’estudis antics, d’assaigs in vitro o de concentracions que no sempre reflecteixen l’ús clínic real (Leitner et al., 2014). Reconèixer aquesta incertesa no és una debilitat de l’article: és, precisament, el que el fa honest.
Símptomes que poden fer sospitar
Quan té sentit plantejar-se que un medicament hi estigui influint? Una pista raonable és la relació temporal: l’aparició o l’empitjorament de certs símptomes poc després d’iniciar o augmentar un tractament. Els més citats en relació amb la histamina són:
- Migranya o mal de cap d’aparició nova o més freqüent.
- Urticària, picor o envermelliment facial (flushing).
- Congestió nasal o símptomes semblants als d’una rinitis.
- Molèsties digestives: inflor, diarrea o dolor abdominal.
Que hi hagi aquesta coincidència en el temps no demostra una relació de causa i efecte —molts factors canvien alhora—, però sí que és un motiu legítim per revisar-ho amb calma i amb ajuda professional, en comptes d’ignorar-ho o, a l’altre extrem, alarmar-se.
Què ha de fer (i què no) el pacient
Aquest és potser el missatge més important de tot l’article. La regla d’or és senzilla: no retiris ni canviïs mai un medicament pel teu compte. Un fàrmac pot estar tractant un problema molt més seriós que el símptoma que et molesta, i suspendre’l sense supervisió pot ser més perillós que la mateixa intolerància.
El que és constructiu és observar i compartir: apunta quan apareixen els símptomes i si coincideixen amb algun canvi de tractament, i comenta-ho amb el teu metge o farmacèutic. Són qui pot valorar la dosi, estudiar altres causes (aliments, alcohol, estrès, infeccions, altres medicacions) i, si escau, plantejar alternatives. Moltes vegades el problema no és on sembla, i aquesta mirada àmplia és la que evita decisions precipitades.
On encaixa aquí la DAO oral?
Arribem a un punt delicat, i l’abordem amb transparència. La suplementació amb DAO oral s’ha estudiat com a suport davant la histamina procedent dels aliments, amb la idea de reforçar la degradació d’aquesta histamina a l’intestí. Alguns estudis preliminars —en la seva majoria oberts, sense grup placebo— han observat millora de símptomes en persones amb intolerància (per exemple, Schnedl et al., 2019), i estan apareixent els primers assaigs aleatoritzats i controlats en contextos concrets. Tot i així, l’evidència encara és limitada i el seu efecte depèn de factors com els cofactors i l’origen de l’enzim (revisió, Int J Mol Sci, 2025).
Important i sense embuts: la DAO oral podria tenir sentit com a suport davant la histamina alimentària quan el patró encaixa, però no és un substitut de cap medicament ni la solució a una reacció adversa farmacològica. Si un fàrmac et està sentant malament, la resposta passa pel teu metge, no per un suplement.
Per emportar-se a casa
- La DAO és dinàmica: la seva activitat depèn de la genètica, però també de l’intestí, l’alcohol i certs medicaments.
- Els mecanismes són diversos: un fàrmac pot inhibir la DAO, danyar la mucosa, alliberar histamina, interferir en altres rutes… o simplement produir símptomes semblants per una altra via.
- L’evidència és desigual: sòlida per a uns pocs fàrmacs (cloroquina, àcid clavulànic), feble o inexistent per a molts dels que apareixen a les llistes.
- Res de llistes negres tancades: davant d’un «X bloqueja la DAO», pregunta’t d’on surt aquesta dada.
- Mai pel teu compte: qualsevol ajust de medicació es decideix amb un professional sanitari.
Sobre aquest article
Contingut divulgatiu elaborat amb base científica i amb finalitats informatives. No substitueix el consell, el diagnòstic ni el tractament d’un professional sanitari. Redactat amb criteri d’independència editorial: la informació es presenta sense conflicte d’interès i les recomanacions no depenen de la venda de cap producte.
Referències
- Maintz L, Novak N. Histamine and histamine intolerance. Am J Clin Nutr. 2007;85(5):1185–1196.
- Leitner R, Zörnpfenning E, Missbichler A. Evaluation of the inhibitory effect of various drugs / active ingredients on the activity of human diamine oxidase in vitro. Clin Transl Allergy. 2014;4(Suppl 3):P23.
- Evidence for Dietary Management of Histamine Intolerance (revisió). Int J Mol Sci. 2025;26(18):9198.
- Advances in the Clinical Application of Histamine and Diamine Oxidase (DAO) Activity: A Review. Catalysts. 2023;13(1):48.
- Interaction of Diamine Oxidase with Psychostimulant Drugs for ADHD Management. J Clin Med. 2023;12(14):4666.
- Exploring the Relationship between Diamine Oxidase and Psychotropic Medications in Fibromyalgia. Treatment. J Clin Med. 2024;13(3):792.
- Schnedl WJ, et al. Diamine oxidase supplementation improves symptoms in patients with histamine.intolerance. 2019.