Quan i qui va descobrir la histamina?

La histamina és una amina bioactiva que se sintetitza per descarboxilació del seu aminoàcid precursor, la histidina, en una reacció enzimàtica descrita per primera vegada per Windaus i Vogt el 1907.

El nom histamina prové del grec histos que significa teixit, perquè és present en molts teixits de l’organisme. Els efectes fisiològics i fisiopatològics de la histamina a l’organisme van ser descrits per primera vegada el 1910 per Dale i Laidlaw, dos investigadors pioners que van estudiar les seves funcions al Wellcome Physiological Research Laboratories (Dale HH, Laidlaw PP. 1910) La histamina es troba a tot el nostre organisme, encara que en concentracions més elevades en pulmons, pell i el tracte gastrointestinal. Se sintetitza i emmagatzema principalment en basòfils i mastòcits, i també en cèl·lules enterocromafins gàstriques, ganglis limfàtics i tímus (Panula P, et al. 2015). Està involucrada en diversos mecanismes tant immunològics com fisiològics: estimulant la secreció d’àcid gàstric, en el procés de la inflamació, la contracció de les cèl·lules del múscul llis, la vasodilatació i la producció de citocines, entre d’altres. (Maintz. L. 2007; Vlieg-Boerstra BJ. Et al. 2005).

La histamina és un mediador del sistema neuro-immuno-endocrí

A més, també funciona com a neurotransmissor, sent sintetitzada per neurones ubicades a la regió posterior de l’hipotàlem els axons del qual s’estenen per tot el cervell. (Gusano J, et al. 2019).

La variabilitat dels efectes fisiològics es produeix per la interacció amb quatre receptors diferents: H1, H2, H3 i H4, que activen vies de transducció de senyals en percebre la histamina. (Panula P, et al. 2015). Es coneixen dues vies metabòliques principals de la histamina que involucren dos enzims:

• La DiAmino Oxidasa (DAO)
• Histamina-N-Metiltransferasa (HNMT)

I quan es va iniciar la investigació amb patologies o malalties?

Pues hace más de cien años. Los primeros antihistamínicos que se utilizaron para uso clínico fueron hace unos 70 años aproximadamente. En el año 1926, Harmer y Harris fueron los primeros científicos en describir la relación entre el dolor de cabeza y la histamina después de suministrar en el estudio una infusión de la misma (Harmer IM, 1926). En 1927 se purificó por primera vez a partir de tejidos humanos. En 1930, el científico Pickering realizó una serie de estudios experimentales. Aunque ninguno de ellos fue controlado con placebo, la histamina fue investigada de nuevo por su capacidad para inducir dolor de cabeza de origen vascular. Se demostró que la histamina inducía el dolor de cabeza de manera dependiente de la dosis que se suministraba y de la susceptibilidad del sujeto, pero que había una gran variabilidad entre ellos. El investigador Pickering propuso que el origen de la cefalea relacionada con la histamina de origen vascular era por la vasodilatación de las arterias intracraneales y que a través del nervio trigémino podría surgir el dolor de cabeza (Pickering GW, 1033).

L’estudi de la relació entre la histamina i la migranya s’ha continuat investigant durant molts anys i altres científics van analitzar com la histamina podia induir cefalees. Més endavant, Northfield va injectar la histamina a l’artèria caròtida externa i interna i va concloure que el mal de cap podria originar-se a l’artèria caròtida interna (DWC de Northfield, 1938). Von Storch va estudiar sobre quina podrien ser les dosis mínimes d’histamina per induir mal de cap en una persona, però, va observar que depenien del context, ja que aquelles persones que patien migranya de base i van ser seleccionades a l’estudi eren molt més susceptibles a patir mal de cap induït pel subministrament d’histamina que els subjectes que no patien migranyes. (Arch Neurol Psychiatr. 1940; 44 :316–322) Per tant, la literatura científica més antiga demostra la relació entre les histamina i les cefalees. Avui dia, els investigadors continuen investigant els mediadors endògens, inclosa la histamina, per la seva capacitat per generar mal de migranya i altres patologies i malalties. (De Logu F, et al. 2019). A més, la ciència avança i cada cop van sorgint més estudis on relacionen la histamina com a mediador en diferents patologies i malalties. Una altra dada important que s’observa als estudis recents és que depenent de la seva localització, la histamina present a l’organisme és desaminada o metilada per l’acció dels enzims DAO i/o HNMT (histamina-N-metiltransferasa) respectivament. (Maintz, L. 2015) Cal distingir que l’enzim DAO és responsable de la degradació de la histamina extracel·lular. Aquest enzim s’expressa principalment a l’intestí prim, el còlon ascendent, la placenta i els ronyons. A l’intestí, l’activitat de la DAO augmenta progressivament des del duodè fins a l’ili i es localitza principalment a les vellositats intestinals. (Eisenhans, B. 1999) La DAO també pot metabolitzar altres amines biogèniques com la putrescina i la cadaverina. (Elmore Bo, et al. 2002). L’enzim HNMT s’expressa en diversos teixits i òrgans del nostre cos, sobretot als ronyons i el fetge, també a la melsa, el còlon, la pròstata, els ovaris, les cèl·lules de la medul·la espinal, la tràquea i el tracte respiratori . (Maintz, L. 2007).

La principal via d’entrada al cos per a la histamina que procedeix dels aliments és l’epiteli intestinal.

Per tant, encara que la HNMT també és present al tracte gastrointestinal, l’enzim DAO és qui juga un paper principal en la protecció del cos contra la histamina exògena, aquella que procedeix dels aliments. (Bohem T. et al. 2019; Maršavelski A, et al 2018)