La histamina en les malalties autoimmunes: una perspectiva integradora i clínica

Sabies que la histamina no només està relacionada amb les al·lèrgies, sinó també amb malalties autoimmunes com l’hipotiroïdisme de Hashimoto, el lupus, l’esclerosi múltiple o l’artritis reumatoide?

En aquest article t’explico, pas a pas, com la histamina i unes cèl·lules anomenades mastòcits poden influir en el desenvolupament i evolució d’aquestes malalties. I sobretot, com entendre-ho per ajudar-te a cuidar la teva salut d’una manera més personalitzada.

Histamina i Hipotiroïdisme Autoimmune: Quina relació tenen?

L’hipotiroïdisme autoimmune, també conegut com a tiroiditis de Hashimoto, ocorre quan el sistema immunitari ataca per error la glàndula tiroide, afectant-ne el funcionament.

Diversos estudis han demostrat que moltes persones amb Hashimoto també presenten problemes i símptomes relacionats amb la histamina: urticària, migranyes, sensibilitat digestiva o fatiga.

Un fet destacable: les persones amb urticària crònica espontània (una afecció molt vinculada als mastòcits) tenen entre cinc i set vegades més risc de presentar anticossos contra la tiroide (anti-TPO).

A més, un estudi experimental va mostrar que l’hipotiroïdisme augmenta tant la quantitat de mastòcits com els nivells de histamina als teixits. En altres paraules, la manca d’hormona tiroïdal pot fer que el cos sigui més sensible a la histamina, incrementant els símptomes inflamatoris i empitjorant el benestar general.

També s’ha proposat que la intolerància a la histamina pot ser més freqüent en persones amb Hashimoto, a causa d’alteracions concomitants en la microbiota intestinal o en l’activitat de l’enzim DAO, que metabolitza la histamina a l’intestí. En conjunt, l’estat inflamatori autoimmune podria agreujar l’alliberament de histamina i, alhora, l’excés de histamina pot incrementar la inflamació tiroïdal, creant un cercle viciós.

Controlar els nivells de histamina sovint forma part d’enfocaments integratius per millorar els símptomes d’aquests pacients, encara que el fonament principal continua sent el control de l’autoimmunitat tiroïdal.

Histamina i Lupus: inflamació amplificada

El lupus eritematós sistèmic (LES) és una malaltia autoimmune complexa que afecta múltiples òrgans: pell, ronyons, articulacions, cor…

S’ha observat que els teixits danyats pel lupus contenen una major quantitat de mastòcits activats que els teixits sans. Aquests mastòcits no només alliberen histamina, sinó també enzims que destrueixen teixits, com les metal·loproteïnases (MMPs).

A més, hi ha evidència que la via de la histamina està implicada en la susceptibilitat al lupus. Un estudi genètic va trobar que certes variacions en el nombre de còpies del gen del receptor H4 de la histamina s’associaven amb un major risc de lupus eritematós sistèmic. El receptor H4 s’expressa en cèl·lules immunitàries (incloent-hi limfòcits T i cèl·lules dendrítiques) i participa en la quimiotaxi i modulació de respostes Th1/Th17. Alteracions en aquesta via podrien predisposar a respostes autoimmunes més intenses.

A la pràctica clínica, alguns pacients amb lupus presenten manifestacions al·lèrgiques (com urticària o angioedema) durant els brots de la malaltia, cosa que suggereix que l’alliberament de histamina i l’activació autoimmune poden ocórrer en paral·lel. Tot i que el tractament principal del lupus requereix immunosupressors dirigits (com corticoides o fàrmacs biològics), el control dels símptomes al·lèrgics amb antihistamínics pot ser útil com a teràpia complementària.

Per tant, tot això suggereix que, en persones amb lupus, la histamina podria actuar com un amplificador de la resposta immune, empitjorant els brots i contribuint al dany als òrgans.

Esclerosi múltiple

L’esclerosi múltiple (EM) és una malaltia autoimmune del sistema nerviós central, en què el sistema immune ataca la mielina (una substància que recobreix els nervis) al cervell i la medul·la espinal.

Els mastòcits són presents al sistema nerviós i, quan s’activen, augmenten la permeabilitat de la barrera hematoencefàlica, alliberant histamina, TNF-α, IL-1β i proteases, permetent l’entrada de cèl·lules inflamatòries al SNC. Aquest mecanisme facilita la formació de lesions desmielinitzants característiques de l’EM.

De fet, s’ha documentat que durant els brots d’esclerosi múltiple hi ha més desgranulació mastocitària al cervell, associada a l’arribada de neutròfils i limfòcits al teixit nerviós.

La histamina també pot influir en l’equilibri de les respostes immunitàries en aquesta malaltia. Encara que pot inclinar les respostes cap a un perfil Th2 en alguns contextos, en l’EM (que és predominantment Th1/Th17), sembla tenir un paper més proinflamatori en reclutar cèl·lules al sistema nerviós i activar limfòcits encefalitogènics.

Un fet interessant és que els nivells de histamina en el líquid cefaloraquidi de pacients amb EM són més elevats que en persones sanes, donant suport a la hipòtesi d’una activació mastocitària/neuroimmune.

A més, alguns estudis en animals han trobat que l’ús d’antihistamínics o estabilitzadors de mastòcits pot reduir la gravetat de la malaltia.

Tot això obre la porta a enfocaments complementaris en l’EM, on, juntament amb els immunomoduladors específics, es podria considerar l’ús de bloquejadors de histamina o estabilitzadors de mastòcits per reduir la inflamació neurogènica.

Tot i que encara no existeix una teràpia estàndard en EM dirigida a la histamina, les evidències suggereixen que els nivells elevats de histamina poden agreujar la neuroinflamació, i que el seu control podria tenir un efecte modulador beneficiós.

Artritis reumatoide: dolor, histamina i dany articular

L’artritis reumatoide és una malaltia autoimmune crònica que afecta principalment les articulacions sinovials, causant inflamació del revestiment, dolor i destrucció del cartílag i l’os subjacents.

En les articulacions inflamades de persones amb artritis reumatoide, s’han trobat grans quantitats de mastòcits actius al teixit sinovial. En conseqüència, mediadors com la histamina, la triptasa i la quimasa es troben elevats tant en el líquid sinovial com a la sang perifèrica.

Aquesta alliberació persistent de histamina contribueix a la vasodilatació i l’augment de la permeabilitat vascular, provocant edema (inflor) i infiltració de cèl·lules immunitàries.

La histamina també actua sobre receptors H1 en les terminacions nervioses, causant dolor i hipersensibilitat a l’articulació inflamada. A més, pot activar els osteoclasts, cèl·lules que degraden l’os.

En models animals, bloquejar el receptor H4 ha reduït significativament els símptomes d’artritis, cosa que suggereix que aquesta via podria ser una diana terapèutica futura.

Mastòcits i inflamació crònica de baix grau

Els mastòcits són cèl·lules centinella del sistema immunitari innat que, quan s’activen, alliberen una àmplia gamma de mediadors inflamatoris com la histamina, l’heparina, la triptasa, la quimasa, citocines proinflamatòries, prostaglandines i leucotriens.

Un dels aspectes més rellevants per entendre la connexió entre histamina i autoimmunitat és la inflamació de baix grau. No es tracta d’una inflamació aguda, sinó d’un estat persistent, silenciós, que manté el cos ences de forma crònica.

Els mastòcits activats de manera continuada poden alliberar petites quantitats de histamina, suficients per mantenir aquesta inflamació sense que ens n’adonem al principi. Aquesta activació persistent actua com una espurna que no s’apaga, mantenint l’autoimmunitat.

Un aspecte interessant és la possible connexió entre factors ambientals o dietètics i l’activació mastocitària en l’autoimmunitat. Per exemple, certes bacteris intestinals o aliments rics en histamina podrien elevar el to histamínic sistèmic, afegint combustible a aquesta inflamació de baix grau.

A més, el síndrome d’activació mastocitària (MCAS) s’ha descrit amb més freqüència en pacients amb malalties autoimmunes, incloent-hi l’autoimmunitat tiroïdal i les malalties del teixit connectiu.

Tot això suggereix que en alguns pacients, l’autoimmunitat i la hiperreactivitat mastocitària poden coexistir, i ambdues han de ser abordades.

I què podem fer?

Encara que calen més estudis, alguns enfocaments des de la psiconeuroimmunologia poden ajudar a regular aquesta interacció:

• Seguir una dieta antiinflamatòria i, en alguns casos, baixa en histamina.
• Tractar la disbiosi intestinal, reforçant la barrera mucosa.
• Consumir aliments rics en compostos que estabilitzen els mastòcits: quercetina, luteïna, omega-3, cúrcuma…
• Evitar l’alcohol, aliments ultraprocessats o aquells que afavoreixen l’alliberament de histamina.
• Utilitzar suplements de Naturdao en el context que ho requereixi, així com estabilitzadors de mastòcits.
• Regular l’estrès i l’activació crònica del sistema nerviós simpàtic.

En resum, comprendre com interactuen els mastòcits, la histamina i el sistema immune ens obre la porta a enfocaments més personalitzats i integradors per abordar malalties autoimmunes com Hashimoto, lupus, esclerosi múltiple o artritis reumatoide.